Maria Del Mar Bonet

Majoral, vell majoral
p'es gener va fer nevada
i p'es 'bril va pedregar:
hem tengut molt mala anyada.

Majoral, deixau-m'hi anar
a collir a sa llaurada;
jo no hi vaig p'es pareller
ni p'es parell ni s'arada,
jo hi vaig per un jornaler
que em te sa vida guanyada.

Majoral, vos no em pagau
ni un sou per sa diada,
jo treball per un jornaler,
no vull ser tan mal pagada.

Majoral, 'vui no heu pensat
a pagar-me sa feinada,
pero pensau-hi dema,
que si no passarem gana.

Majoral, vos sou ben l'amo
d'es canyar i de sa secada,
pero no ho sereu mai
de sa meva quarterada.

Majoral, vell majoral,
es joves han fuit de casa,
han anat cap a Ciutat,
sa terra ja no els agrada.

Aigo, vos demanam, aigo
i vos, senyor, mos dau vent
i mos girau ses espatlles
i fais com qui no mos sent.

A s'hort sa terra es eixuta,
s'ha mort tot el que hem sembrat,
es tarongers s'han 'secat,
es blat es mort i no es nat.

Abans, senyor, ereu flors,
ara, senyor, sols sou cards.
Abans, senyor, ereu amor,
ara s'amor s'ha assecat.

Abans, senyor, ereu horts,
ara, senyor, pols i vent.
Abans, senyor, ereu gent,
i ara, on es, on es sa gent?

Inici de campana
efimer entre els arbres
-fora porta- de tarda.
La pols dels blats apaga
un or tremul en punxes
blanquinoses de plana.
L'ambit vincla i perdura
comiats d'enyorances
d'avui mateix. Desvari
de vies solitaries.
Argila i calc. Finestres
de la casa tancada,
quan torno, d'horabaixa,
girant-me adesiara.

Jim no em porta mai les flors que prefereixo.
Jim, no riem mai junts, i jo no m'ho mereixo,
no se perque estic tan boja per Jim.

Jim no em diu mai que soc el seu desig ardent
el foc de l'amor amb que ell ja no s'encen
malgrat els anys que fa que sortim.

Si em sento emmalaltir d'amor
jo faig com si em venges,
el deixo fugir, pero el meu cor
s'esquerda encara mes.

Se que el dia que m'estimi em deixara,
podeu creure'm, sigui avui o be dema,
sempre dure amb mi alguna cosa de Jim.

Viure sense tu,
quin dur aprenentatge;
davant el meu mirall,
aprenent a parlar-me.
El mestre que m'ensenya
es el temps que no para.

Viure sense tu,
quin dur aprenentatge;
com un que ja no hi veu
i a poc a poc, per les cambres,
reconeix els seus mobles
pels cops a les cames.

El temps em besa els ulls
i m'eixuga les llagrimes;
lentament va apagant
les olors que deixares.
De nou la nit i jo
dins aquest llit tan ample.

I la temuda pau,
que ja torna a casa;
i feia tant de temps
que demanava entrada
donant-me, tendrament,
la seva ma glacada.

Viure sense tu
i, a poc a poc, oblidar-te.

Per altres se de tu, i molt poques vegades
cau aquell tel que tot ho fa confus.
On ets? On ets? Per que no em truques?
Voldria veure't i parlar amb tu.

T'envio missatges per ones invisibles,
per camins sonors que tu nomes entens.
Aquestes paraules tambe van insegures
dins una ampolla de naufrag, a merce dels corrents.

T'has oblidat de mi potser per sempre
i crec que aixi de mi tambe m'oblido.
No em facis mal, torna'm aquella imatge;
es l'unica que jo de mi estimo.

Per quins camins entossudits t'allunyes
pobres motius per als penediments...
Si tu volguessis em trobaries
on em deixares, amic, fa tant de temps...

(Versio I)

Arreu, arreu, segadors,
que sa madona se queixa.
Aixo es blat, i aixo es xeixa,
veiem si ho coneixereu.

Adelerau, segadors
que sa madona te pressa,
i vos sou blat i jo som xeixa,
ai, mestall de bona llavor.

A Aubenya segaven ordi
un mes davant Sant Joan
i com veien es camp tan gran
cridaven misericordi.

(Versio II)

Segadors, segau arreu
que sa madona se queixa
i vos sou blat i jo som xeixa,
mestall de bona llavor.

A Albenya segaven ordi
un mes davant Sant Joan,
i com veien es camp tan gran
cridaven misericordi.

Com un drac ferit,
com un illot petit ballant sobre la mar,
es una gorgona, la germana d'Alexandre El Gran,
que gemega amb un crit que mou tempestes.

Amara terres amb deliri
i no amaina fins que totes no son lliures.
Amara terres amb deliri,
prop de Creta.

Dins el jardi de ca meva
ha caigut gran pedregada,
i jo que estava florint
ne tenc l'esquena mullada.

Les abelles esperant
culet inquiet dins la casa,
i jo que volia cantar
tenc la canco inundada.

La perera que ja reia
te el somriure censurat,
i jo que encalcant l'abril
tenc el cos gelat de marc.

Les anemones vermelles
i les margarides blanques,
i jo que em veig tota verda
florint pobres esperances.

El mes de transformacions
es abril i ara som marc,
i jo no em puc esperar:
se'm floreixen les cancons.

Se'm floreixen les cancons
aquest temps de calabruix,
i ara diuen que es govern
prepara ses eleccions.

Prepara ses eleccions
i que tot s'apujara
i mos llevaran ses festes
que mos queda per cantar.

Teuladins de la placa de Santa Eulari
adeu, adeu, adeu
me'n vaig i no se quan podre tornar a l'illa.

He estimat molt una illa
ella volia ser lliure i no es volia casar
alegre i graciosa com una palmera.

El moribund us prega encara amb un fil de veu
parleu-me de les illes
es de debo que Eivissa s'ha casat?

Totes les illes de la mar
s'agafen de la ma i canten i ballen
ara que ets lliure, oh! Cuba.

Illes de cap al tard...
com un enyoro llimes i taronges
volaven les parres.

Menorca la bella
damunt Mao la lluna
i el sol dorm a Ciutadella.
Anit vaig somiar
que em naixia una illa
uns homes la trossejaven
ai! Dragonera petita.

El sol que no surti avui
i que tornin els estels
que jo t'he de mester a prop
per jugar amb els teus cabells.

Si tu toques i jo cant
vol dir que mos entenem
i tot el cami que feim
sera per anar endavant.

A Valencia hi ha un carrer
que te geranis i sombres,
humitats i tenebrors
saliva i enteniment.
Si voleu saber quin es:
el carrer dels Cavallers.

Tres portes tinc a ca meva
obertes a tots els vents:
la que esta oberta per tu
l'altra per la bona gent,
la tercera per la mort
que la tancara el meu temps.

Angel caigut
principi del foc
magrana oberta,
tot aixo ets tu per mi
jo n'estic certa.

Adeu lluna de nit
adeu sol de migdia
adeu a tots els estels
qui me fereu companyia.

Adeu als que heu escoltat
la meva veu per amiga
jo he cantat en nom vostro
la vostra veu es la mia.

No s'ha mort el desig,
el desig que jo sent per tu.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig es aqui,
no s'acabara aixi.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig es mes fort,
fa tot sol el seu cami.

Per mes que em lamenti, si el meu desig
ni sent ni veu ni espera,
per mes que m'allunyi si el meu desig
surt de mi cridant-te.

No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig es aqui
com el sol surt al mati.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig es tossut,
va trenant el seu cami.

Per mes que em lamenti, si el meu desig
ni sent ni veu ni espera,
per mes que m'allunyi si el meu desig
surt de mi cridant-te

No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig es aqui,
no s'acabara aixi.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig es mes fort,
fa tot sol el seu cami.

Mon cor estima un arbre! Mes vell que l'olivera,
mes poderos que el roure, mes verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Deu ungi d'aroma sa testa consagrada
i li dona per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l'aguila marina,
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
te pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'es ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra es dura, mes besa son ramatge
el cel qui l'enamora, i te el llamp i l'oratge
per gloria i per delit.

Oh! si: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta mes fort que les onades,
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa dure jo el teu record.
Lluitar constant i vencer, reinar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
oh vida! oh noble sort!

Amunt, anima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuras caure a tes plantes la mar del mon irada,
i tes cancons tranquil·les 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.

La Balenguera misteriosa
com una aranya d'art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca be cavila,
teixint la tela per dema.
La Balenguera fila, fila.
La Balenguera filara.

Girant l'ullada cap enrera
guaita les ombres de l'avior
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca mes s'enfila
com mes endins pot arrelar.
La Balenguera fila, fila.
La Balenguera filara.

De tradicions i d'esperances
tix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d'or i argent.
De la infantesa qui s'enfila,
de la vellura qui se'n va.
La Balenguera fila, fila.
La Balenguera filara.

Diria que no tinc por,
que, d'ella, en vaig encenalls.
Tot crema i jo ho miro, mut,
sense escarafalls:
els blats i les palleres
de la meva joventut.
Calla, dolor:
soc ja de mi sols una resta,
pero encar es intima festa
sentir, de lluny, la veu del mar.

Llevant, xaloc i migjorn,
llebeig, ponent i mestral,
tramuntana i gregal.
Vet aqui es vuit vents del mon.

Una dona marinera
sempre mira d'on ve es vent,
tan si es llevant com ponent
es bon temps sempre l'espera.

Qui s'enamora no es cansa
si viu amb l'opinio
que despres d'una maror
sol venir una bonanca.

No estic tan enamorada
que no em puga devertir.
S'amor no em fa dany a mi
perque hi se donar passada.

Tira-li cocetes en es davantal,
no els hi tiris fortes que li faras mal.

Endins, endins, la mar brama
endins, endins la mar creix.
D'aquesta casta de peix
nomes n'agafa una dama.

Marit, no estigueu gelos
d'una fruita qui no es gasta.
No es res si un altre la tasta,
mentre n'hi hagi per vos.

(Versio Lluis Llach)

En veure despuntar
el major lluminar
en la nit mes hermosa
els ocellets cantant
a festejar-lo van
en sa veu melindrosa.

A l'alba partiran
Mediterrania enlla
amb ales amoroses
els ocellets cantant
el seu consol duran
als infants orfes de Bosnia.

(Versio Maria del Mar Bonet)

Al veure despuntar
lo major lluminar
en la nit mes ditxosa,
els aucellets, cantant,
a festejar-lo van
amb sa veu melindrosa.

La garsa, griva i gaig
diuen: Ja ve lo maig.
Respon la cadernera:
Tot arbre reverdeix,
tota planta floreix
com si fos la primavera.

L'estiverola diu:
No es hivern ni es estiu,
sino que es primavera:
perque ha nat una flor
que pertot dona olor,
en el cel i la terra.

SI N'HI HAVIA UN PAGES

Si n'hi havia un pages
que tenia una nina...
No l'ha volguda dar
als fadrins de la vila.

Lo romani florit,
la roseta esbrandida,
lo romani florit.

Ella ja se'n va al bosc,
ja li pica una espina.
Espina de dolor,
no m'has causat la vida.

Un fadri ho ha sentit
del fons de la vila.
Ja n'ensella el cavall,
se'n va a buscar la nina.

QUAN VAGES A LA RIBERA

Quan vages a la Ribera
no passes per Castello.
No passes per Castello
quan vages a la Ribera. Eu, eu!
Que en lo temps de la faena,
que en lo temps de la faena,
uns treballen i altres no.
Uns treballen i altres no. Eu, eu!

LA MEVA ENAMORADA

La meva enamorada
n'es filla de Lledo.
La meva enamorada
n'es filla de Lledo.
Mireu-vos-la com balla,
la vida mia,
la vida amor.
Mireu-vos-la com balla
de punteta i talo.

La meva enamorada
n'es filla de Lledo.
El vent de ses faldilles,
la vida mia, la vida amor,
el vent de ses faldilles
dona aire al ballador.

La meva enamorada
n'es filla de Lledo.
Mireu-vos-li la cara,
la vida mia,
la vida amor.
Mireu-vos-li la cara,
es neu del Canigo.

ENCARA ES DE MATI (CANCO DE TRILLA)

Encara es de mati
i el sol ja pica.
Que sera en tocar les dotze,
que ja calitja?

L'ASSOT I LA FERRADURA (CANCO DE TRILLA)

L'assot i la ferradura,
la ferradura i l'assot,
fan la palla mes menuda
i porten el roci al trot.

Jo no cante per la veu,
ni tampoc per la seguida;
cante per un amic meu
que per mi perde la vida.
Jo no cante per la veu.

LA MEVA XIQUETA (CANCO DE BRESSOL)

Petit homenatge a Maria del Carme Girau
dels Setze Jutges

La meva xiqueta es l'ama
del corral i del carrer,
de la figuera i la parra,
i la flor de taronger.

Noni-noni, fes noneta,
que la mare no te llet.
La poqueta que tenia
l'ha donada al porqueret.

Noni-noni, fes noneta,
que li vinga la soneta.
La soneta li vindra
el dia que es casara.

Sa clenxa amb dos sementers...
Si haguessiu vist quan jo duia
sa clenxa amb dos sementers...
Si un es guapo, s'altre mes.
Feia enamorar qui volia;
feia enamorar qui volia.
Si haguessiu vist quan jo duia...

Ei, ei!, un peu per enrere i s'altre per envant.
Mirau-lo com balla. I aquest bergant,
mirau-lo com balla. I aquest bergant,
amb un peu per enrere i s'altre per envant.

Ei, ei! I pots estar alerta, i que t'enganare...
Que si tu no t'atures,
jo m'aturare.

La comtessa esta asseguda,
viudeta igual,
la comtessa esta asseguda
al seu palau.
Se li presenta a la cambra,
valga'm Deu val!,
se li presenta a la cambra
el comte Arnau.

-A on teniu les vostres filles,
muller lleial?
A on teniu les vostres filles,
viudeta igual?
-A la cambra son que broden,
comte l'Arnau.
A la cambra son que broden
seda i estam.

-Deixeu-me'n endur una filla,
muller lleial;
que amb mi passara les penes
que estic passant.
-Aixi com les heu guanyades,
valga'm Deu val!,
tot sol com pugueu passeu-les.
comte l'Arnau.

-Que es aquest soroll que sento,
comte l'Arnau?
Que es aquest soroll que sento,
que sona espant?
-Es el cavall que m'espera,
muller lleial.
Es el cavall que m'espera
viudeta igual.

-Baixeu-li grana i civada,
comte l'Arnau,
baixeu-li grana i civada,
valga'm Deu val!
-No menja gra ni civada,
muller lleial.
Sino animes damnades,
si n'hi donau.

-Feu tancar aquella mina,
muller lleial;
feu tancar aquella mina,
viudeta igual;
que dona al convent de monges,
muller lleial;
que dona al convent de monges
de Sant Joan.

-Quina hora es que el gall ja canta,
muller lleial?
Quina hora es que el gall ja canta,
viudeta igual?
-Les dotze hores son tocades,
comte l'Arnau,
les dotze hores son tocades,
valga'm Deu val!

-Ara, per la despedida,
muller lleial,
ara, per la despedida,
dem-nos les mans.
-Massa me les cremarieu,
comte l'Arnau;
massa me les cremarieu,
valga'm Deu val!

Si n'hi havia tres ninetes
lumberbigudi, bigudon, dondeta,
lumberbigudi, bigudeta, don,
que totes tres brodaven seda,
lumberbigudi, lumberbigudon,
lumberbigudi, bigudeta, don.

Lo fill del rei s'hi passejava,
ja els en demana un bri de seda.

-Que en voleu fer del bri de seda?
-El vull per fer una llacadeta.

-Per que en voleu la llacadeta?
-Per agafar una perdiueta.

-Per que en voleu la perdiueta?
-Per arrancar-li una plometa.

-Que en voleu fer de la plometa?
-Hi vull escriure una carteta.

-Que en voleu fer de la carteta?
-Vull enviar-la a l'amoreta.

-Que en voleu fer de l'amoreta?
-Vull fer-li una abracadeta.

Com un mirall que no miren
i un cami que no va enlloc;
com un mirall que no miren
i com una casa buida
que s'enfonsa a poc a poc.

Molts dies sense alegria,
tantes llunes sense amor...
Molts dies sense alegria...,
a estones no alenaria
si no tengues ses cancons

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Alli les pedres invoquen sempre
la pluja dificil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Soc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi son com musiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.

Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M'exaltare damunt els horitzons
i traure les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Reina d'aquestes hores, ara vens
tota brillant, armada.
Inutil desesper del vespre! L'alba
s'acosta ja amb l'espasa,
i l'ardor temerari que m'encen
allunya les estrelles.

Inici de campana
efimer entre els arbres
-fora porta- de tarda.
La pols dels blats apaga
un or tremul en punxes
blanquinoses de plana.
L'ambit vincla i perdura
comiats d'enyorances
d'avui mateix. Desvari
de vies solitaries.
Argila i calc. Finestres
de la casa tancada,
quan torno, d'horabaixa,
girant-me adesiara.

Vigila el mar,
que la pluja no es teva
i el sol enlluerna a poc a poc.

Vigila el mar,
que la boira t'esbulla
i el vent plora el record.

Vigila el mar,
que l'ocell ja no canta
i els terrats s'han cobert de brutor.

Vigila el mar,
que les cales son preses
i els pins callen la canco.

Vigila el mar,
que els teus ja no tornen
i naus estranyes
omplen el teu port.

No se si penso en tu
o si em mullen les ones d'un mar trist,
que ja no conec el teu silenci
ni tinc els ulls d'infant per a mirar
les petites estrelles.

Em fa pena pensar que no era un joc
el que poguessim estimar-nos
i que el que ara jo escric
poden llegir-ho uns ulls
travessats de tenebra,
enlla del teu plor i del meu plor.

No se si ens han vencut
o si l'estel es nostre
i el combat per un amor futur
i els plecs d'aquest silenci, una bandera.

Ara cerco paraules d'amor i comiat,
i tothom pot saber-les,
pero sera un secret i de mati,
per a tornar a estimar-nos,
si se m'esqueixa de la vida un cant.

Jo viatjava amb tu
per sobre les muntanyes
Els arbres eren verds,
tan verds com les vacances.
Els arbres eren verds
a la vora dels marges.

Jo viatjava amb tu,
i nomes els ocells
-ocells de negres ales-
estremien les fulles
mes altes dels pollancres.

Travessarem llocs
on ballaven sardanes
moltes autoritats,
endiumenjats i frares.
Encreuarem camins
amb les cases com capses
que no miren el riu,
que miren les fabriques
i una mica mes lluny
el palau del golafre
amb el jardi d'estiu
i a la part mes alta
la casa del rector
i l'altar de la santa.

Jo viatjava amb tu
i nomes els ocells.
De nit jeiem cansats
i ens desvetllava l'alba,
tu amb una son tranquil·la
i jo amb la son malalta.

Jo viatjava amb tu
i jo sola tornava,
cap a una pau temuda
que m'esperava a casa.

Atura el vol, eixampla't, Orio,
crea mes nit; que pugui perdre's
en ella aquesta vida que s'ha fet
tot d'una en mi.
Dret en el vent, no precipitis, dia,
la llum, deixa'm encara estar
no sabent res, mirar les inquietes
palmeres, mirar, cega, el vent, el clar
d'aquesta nit amb foc i pes d'estrelles
girant dins meu.
Ventura certa,
d'un plor d'infant salvat a la ribera
del temps, com entre joncs, Moises en el cistell.

Fons primigeni, fosc; inviolable...
Miro l'obert: llacs d'aire, negra mar
constel·lada de llums. Oh fars intermitents
que esquinceu la tenebra. Com es mouen
els arbres aqui prop, i jo, que lluny,
perduda per quins ambits? On quedar-me,
si soc nomes un arbre d'aeries arrels?

Aquest anhel exalta el moviment
adelerat del cor. La vora
secreta esbalaeix. Della els penya-segats,
que hi ha? Nomes el buit? Si m'hi llancava...

Falcons del cor, alceu-vos a la caca
de l'ocell invisible
que tot d'una m'habita,
que m'eixampla i em fuig.

Secreta veu, inunda'm, sobrepassa'm,
cant absolut, arrenca'm del silenci.
Estret espai, soc jo, guerra curulla
d'espessa mel, em vesso, clarifica'm.

Tot calla, tot es resisteix;
cada vegada es fa mes i mes ampla
la solitud del meu entorn.
Hi ha una font viva que no para
mai de rajar: l'escolto
de nit al cor de cada cosa.

Digues-me vida, que fer
de les meves mans, dels bracos,
del silenci dels meus passos
que envaeix com un perfum?

De musica em tornare
no fos que, estrenyent-me els bracos
teus, vida, em fessin malbe;
em tornare pols de llum.

Estranyes flors, aquestes que he trobat
per la ribera de l'insomni: xiscles
de vent i diamants d'escuma
brillant al sol.
He vist la vida coronar-se'n,
la folla amb gest de mar.
No em vagui de lligar-la - damunt l'ona,
l'escuma dura mes; quedi ben lliure,
sola i escabellada dalt les roques,
indomita.
Mesuro la fondaria
on a la fi caura desfeta en crits.