Maria Del Mar Bonet - Maria Del Mar Bonet (2002) by Maria Del Mar Bonet (보컬) on maniadb.com

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Alli les pedres invoquen sempre
la pluja dificil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Soc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi son com musiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.

Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M'exaltare damunt els horitzons
i traure les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Reina d'aquestes hores, ara vens
tota brillant, armada.
Inutil desesper del vespre! L'alba
s'acosta ja amb l'espasa,
i l'ardor temerari que m'encen
allunya les estrelles.

Inici de campana
efimer entre els arbres
-fora porta- de tarda.
La pols dels blats apaga
un or tremul en punxes
blanquinoses de plana.
L'ambit vincla i perdura
comiats d'enyorances
d'avui mateix. Desvari
de vies solitaries.
Argila i calc. Finestres
de la casa tancada,
quan torno, d'horabaixa,
girant-me adesiara.

Vigila el mar,
que la pluja no es teva
i el sol enlluerna a poc a poc.

Vigila el mar,
que la boira t'esbulla
i el vent plora el record.

Vigila el mar,
que l'ocell ja no canta
i els terrats s'han cobert de brutor.

Vigila el mar,
que les cales son preses
i els pins callen la canco.

Vigila el mar,
que els teus ja no tornen
i naus estranyes
omplen el teu port.

No se si penso en tu
o si em mullen les ones d'un mar trist,
que ja no conec el teu silenci
ni tinc els ulls d'infant per a mirar
les petites estrelles.

Em fa pena pensar que no era un joc
el que poguessim estimar-nos
i que el que ara jo escric
poden llegir-ho uns ulls
travessats de tenebra,
enlla del teu plor i del meu plor.

No se si ens han vencut
o si l'estel es nostre
i el combat per un amor futur
i els plecs d'aquest silenci, una bandera.

Ara cerco paraules d'amor i comiat,
i tothom pot saber-les,
pero sera un secret i de mati,
per a tornar a estimar-nos,
si se m'esqueixa de la vida un cant.

Jo viatjava amb tu
per sobre les muntanyes
Els arbres eren verds,
tan verds com les vacances.
Els arbres eren verds
a la vora dels marges.

Jo viatjava amb tu,
i nomes els ocells
-ocells de negres ales-
estremien les fulles
mes altes dels pollancres.

Travessarem llocs
on ballaven sardanes
moltes autoritats,
endiumenjats i frares.
Encreuarem camins
amb les cases com capses
que no miren el riu,
que miren les fabriques
i una mica mes lluny
el palau del golafre
amb el jardi d'estiu
i a la part mes alta
la casa del rector
i l'altar de la santa.

Jo viatjava amb tu
i nomes els ocells.
De nit jeiem cansats
i ens desvetllava l'alba,
tu amb una son tranquil·la
i jo amb la son malalta.

Jo viatjava amb tu
i jo sola tornava,
cap a una pau temuda
que m'esperava a casa.