| Disc 1 | ||||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| 1. |
| - | 
|
|||
|
Aigo, vos demanam, aigo
i vos, senyor, mos dau vent i mos girau ses espatlles i fais com qui no mos sent. A s'hort sa terra es eixuta, s'ha mort tot el que hem sembrat, es tarongers s'han 'secat, es blat es mort i no es nat. Abans, senyor, ereu flors, ara, senyor, sols sou cards. Abans, senyor, ereu amor, ara s'amor s'ha assecat. Abans, senyor, ereu horts, ara, senyor, pols i vent. Abans, senyor, ereu gent, i ara, on es, on es sa gent? |
||||||
| 2. |
| - |
|
|||
|
Inici de campana
efimer entre els arbres -fora porta- de tarda. La pols dels blats apaga un or tremul en punxes blanquinoses de plana. L'ambit vincla i perdura comiats d'enyorances d'avui mateix. Desvari de vies solitaries. Argila i calc. Finestres de la casa tancada, quan torno, d'horabaixa, girant-me adesiara. |
||||||
| 3. |
| - | 
|
|||
| 4. |
| - |
|
|||
| 5. |
| - |
|
|||
| 6. |
| - |
|
|||
| 7. |
| - |
|
|||
| 8. |
| - |
|
|||
|
Jim no em porta mai les flors que prefereixo.
Jim, no riem mai junts, i jo no m'ho mereixo, no se perque estic tan boja per Jim. Jim no em diu mai que soc el seu desig ardent el foc de l'amor amb que ell ja no s'encen malgrat els anys que fa que sortim. Si em sento emmalaltir d'amor jo faig com si em venges, el deixo fugir, pero el meu cor s'esquerda encara mes. Se que el dia que m'estimi em deixara, podeu creure'm, sigui avui o be dema, sempre dure amb mi alguna cosa de Jim. |
||||||
| 9. |
| - |
|
|||
|
Viure sense tu,
quin dur aprenentatge; davant el meu mirall, aprenent a parlar-me. El mestre que m'ensenya es el temps que no para. Viure sense tu, quin dur aprenentatge; com un que ja no hi veu i a poc a poc, per les cambres, reconeix els seus mobles pels cops a les cames. El temps em besa els ulls i m'eixuga les llagrimes; lentament va apagant les olors que deixares. De nou la nit i jo dins aquest llit tan ample. I la temuda pau, que ja torna a casa; i feia tant de temps que demanava entrada donant-me, tendrament, la seva ma glacada. Viure sense tu i, a poc a poc, oblidar-te. |
||||||
| 10. |
| - |
|
|||
| 11. |
| - |
|
|||
|
Per altres se de tu, i molt poques vegades
cau aquell tel que tot ho fa confus. On ets? On ets? Per que no em truques? Voldria veure't i parlar amb tu. T'envio missatges per ones invisibles, per camins sonors que tu nomes entens. Aquestes paraules tambe van insegures dins una ampolla de naufrag, a merce dels corrents. T'has oblidat de mi potser per sempre i crec que aixi de mi tambe m'oblido. No em facis mal, torna'm aquella imatge; es l'unica que jo de mi estimo. Per quins camins entossudits t'allunyes pobres motius per als penediments... Si tu volguessis em trobaries on em deixares, amic, fa tant de temps... |
||||||
| 12. |
| - |
|
|||
| 13. |
| - |
|
|||
| 14. |
| - |
|
|||
| 15. |
| - |
|
|||
|
(Versio I)
Arreu, arreu, segadors, que sa madona se queixa. Aixo es blat, i aixo es xeixa, veiem si ho coneixereu. Adelerau, segadors que sa madona te pressa, i vos sou blat i jo som xeixa, ai, mestall de bona llavor. A Aubenya segaven ordi un mes davant Sant Joan i com veien es camp tan gran cridaven misericordi. (Versio II) Segadors, segau arreu que sa madona se queixa i vos sou blat i jo som xeixa, mestall de bona llavor. A Albenya segaven ordi un mes davant Sant Joan, i com veien es camp tan gran cridaven misericordi. |
||||||
| 16. |
| - |
|
|||
| 17. |
| - |
|
|||
|
Com un drac ferit,
com un illot petit ballant sobre la mar, es una gorgona, la germana d'Alexandre El Gran, que gemega amb un crit que mou tempestes. Amara terres amb deliri i no amaina fins que totes no son lliures. Amara terres amb deliri, prop de Creta. |
||||||
| 18. |
| - |
|
|||
|
Dins el jardi de ca meva
ha caigut gran pedregada, i jo que estava florint ne tenc l'esquena mullada. Les abelles esperant culet inquiet dins la casa, i jo que volia cantar tenc la canco inundada. La perera que ja reia te el somriure censurat, i jo que encalcant l'abril tenc el cos gelat de marc. Les anemones vermelles i les margarides blanques, i jo que em veig tota verda florint pobres esperances. El mes de transformacions es abril i ara som marc, i jo no em puc esperar: se'm floreixen les cancons. Se'm floreixen les cancons aquest temps de calabruix, i ara diuen que es govern prepara ses eleccions. Prepara ses eleccions i que tot s'apujara i mos llevaran ses festes que mos queda per cantar. |
||||||
| 19. |
| - |
|
|||
| 20. |
| - |
|
|||
| Disc 2 | ||||||
| 1. |
| - |
|
|||
|
Teuladins de la placa de Santa Eulari
adeu, adeu, adeu me'n vaig i no se quan podre tornar a l'illa. He estimat molt una illa ella volia ser lliure i no es volia casar alegre i graciosa com una palmera. El moribund us prega encara amb un fil de veu parleu-me de les illes es de debo que Eivissa s'ha casat? Totes les illes de la mar s'agafen de la ma i canten i ballen ara que ets lliure, oh! Cuba. Illes de cap al tard... com un enyoro llimes i taronges volaven les parres. Menorca la bella damunt Mao la lluna i el sol dorm a Ciutadella. Anit vaig somiar que em naixia una illa uns homes la trossejaven ai! Dragonera petita. |
||||||
| 2. |
| - |
|
|||
|
El sol que no surti avui
i que tornin els estels que jo t'he de mester a prop per jugar amb els teus cabells. Si tu toques i jo cant vol dir que mos entenem i tot el cami que feim sera per anar endavant. A Valencia hi ha un carrer que te geranis i sombres, humitats i tenebrors saliva i enteniment. Si voleu saber quin es: el carrer dels Cavallers. Tres portes tinc a ca meva obertes a tots els vents: la que esta oberta per tu l'altra per la bona gent, la tercera per la mort que la tancara el meu temps. Angel caigut principi del foc magrana oberta, tot aixo ets tu per mi jo n'estic certa. Adeu lluna de nit adeu sol de migdia adeu a tots els estels qui me fereu companyia. Adeu als que heu escoltat la meva veu per amiga jo he cantat en nom vostro la vostra veu es la mia. |
||||||
| 3. |
| - |
|
|||
| 4. |
| - |
|
|||
|
No s'ha mort el desig,
el desig que jo sent per tu. No hi fa res plorar, no hi fa res morir, el desig es aqui, no s'acabara aixi. No hi fa res plorar, no hi fa res morir, el desig es mes fort, fa tot sol el seu cami. Per mes que em lamenti, si el meu desig ni sent ni veu ni espera, per mes que m'allunyi si el meu desig surt de mi cridant-te. No hi fa res plorar, no hi fa res morir, el desig es aqui com el sol surt al mati. No hi fa res plorar, no hi fa res morir, el desig es tossut, va trenant el seu cami. Per mes que em lamenti, si el meu desig ni sent ni veu ni espera, per mes que m'allunyi si el meu desig surt de mi cridant-te No hi fa res plorar, no hi fa res morir, el desig es aqui, no s'acabara aixi. No hi fa res plorar, no hi fa res morir, el desig es mes fort, fa tot sol el seu cami. |
||||||
| 5. |
| - |
|
|||
| 6. |
| - |
|
|||
| 7. |
| - |
|
|||
| 8. |
| - |
|
|||
| 9. |
| - |
|
|||
| 10. |
| - |
|
|||
| 11. |
| - |
|
|||
|
Mon cor estima un arbre! Mes vell que l'olivera,
mes poderos que el roure, mes verd que el taronger, conserva de ses fulles l'eterna primavera, i lluita amb les ventades que atupen la ribera, com un gegant guerrer. No guaita per ses fulles la flor enamorada; no va la fontanella ses ombres a besar; mes Deu ungi d'aroma sa testa consagrada i li dona per terra l'esquerpa serralada, per font la immensa mar. Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina, no canta per ses branques l'aucell que encativam; el crit sublim escolta de l'aguila marina, o del voltor qui puja sent l'ala gegantina remoure son fullam. Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta; revincla per les roques sa poderosa rel, te pluges i rosades i vents i llum ardenta, i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta de les amors del cel. Arbre sublim! Del geni n'es ell la viva imatge: domina les muntanyes i aguaita l'infinit; per ell la terra es dura, mes besa son ramatge el cel qui l'enamora, i te el llamp i l'oratge per gloria i per delit. Oh! si: que quan a lloure bramulen les ventades i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal, llavors ell riu i canta mes fort que les onades, i vencedor espolsa damunt les nuvolades sa cabellera real. Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura, com a penyora santa dure jo el teu record. Lluitar constant i vencer, reinar sobre l'altura i alimentar-se i viure de cel i de llum pura... oh vida! oh noble sort! Amunt, anima forta! Traspassa la boirada i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals. Veuras caure a tes plantes la mar del mon irada, i tes cancons tranquil·les 'niran per la ventada com l'au dels temporals. |
||||||
| 12. |
| - |
|
|||
|
La Balenguera misteriosa
com una aranya d'art subtil, buida que buida sa filosa, de nostra vida treu el fil. Com una parca be cavila, teixint la tela per dema. La Balenguera fila, fila. La Balenguera filara. Girant l'ullada cap enrera guaita les ombres de l'avior i de la nova primavera sap on s'amaga la llavor. Sap que la soca mes s'enfila com mes endins pot arrelar. La Balenguera fila, fila. La Balenguera filara. De tradicions i d'esperances tix la senyera pel jovent com qui fa un vel de nuviances amb cabelleres d'or i argent. De la infantesa qui s'enfila, de la vellura qui se'n va. La Balenguera fila, fila. La Balenguera filara. |
||||||
| 13. |
| - |
|
|||
|
Diria que no tinc por,
que, d'ella, en vaig encenalls. Tot crema i jo ho miro, mut, sense escarafalls: els blats i les palleres de la meva joventut. Calla, dolor: soc ja de mi sols una resta, pero encar es intima festa sentir, de lluny, la veu del mar. |
||||||
| 14. |
| - |
|
|||
|
Llevant, xaloc i migjorn,
llebeig, ponent i mestral, tramuntana i gregal. Vet aqui es vuit vents del mon. Una dona marinera sempre mira d'on ve es vent, tan si es llevant com ponent es bon temps sempre l'espera. Qui s'enamora no es cansa si viu amb l'opinio que despres d'una maror sol venir una bonanca. |
||||||
|
