Maria Del Mar Bonet

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Alli les pedres invoquen sempre
la pluja dificil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Soc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi son com musiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.

Aigo, vos demanam, aigo
i vos, senyor, mos dau vent
i mos girau ses espatlles
i fais com qui no mos sent.

A s'hort sa terra es eixuta,
s'ha mort tot el que hem sembrat,
es tarongers s'han 'secat,
es blat es mort i no es nat.

Abans, senyor, ereu flors,
ara, senyor, sols sou cards.
Abans, senyor, ereu amor,
ara s'amor s'ha assecat.

Abans, senyor, ereu horts,
ara, senyor, pols i vent.
Abans, senyor, ereu gent,
i ara, on es, on es sa gent?

El sol que no surti avui
i que tornin els estels
que jo t'he de mester a prop
per jugar amb els teus cabells.

Si tu toques i jo cant
vol dir que mos entenem
i tot el cami que feim
sera per anar endavant.

A Valencia hi ha un carrer
que te geranis i sombres,
humitats i tenebrors
saliva i enteniment.
Si voleu saber quin es:
el carrer dels Cavallers.

Tres portes tinc a ca meva
obertes a tots els vents:
la que esta oberta per tu
l'altra per la bona gent,
la tercera per la mort
que la tancara el meu temps.

Angel caigut
principi del foc
magrana oberta,
tot aixo ets tu per mi
jo n'estic certa.

Adeu lluna de nit
adeu sol de migdia
adeu a tots els estels
qui me fereu companyia.

Adeu als que heu escoltat
la meva veu per amiga
jo he cantat en nom vostro
la vostra veu es la mia.

El sol que no surti avui
i que tornin els estels
que jo t'he de mester a prop
per jugar amb els teus cabells.

Si tu toques i jo cant
vol dir que mos entenem
i tot el cami que feim
sera per anar endavant.

A Valencia hi ha un carrer
que te geranis i sombres,
humitats i tenebrors
saliva i enteniment.
Si voleu saber quin es:
el carrer dels Cavallers.

Tres portes tinc a ca meva
obertes a tots els vents:
la que esta oberta per tu
l'altra per la bona gent,
la tercera per la mort
que la tancara el meu temps.

Angel caigut
principi del foc
magrana oberta,
tot aixo ets tu per mi
jo n'estic certa.

Adeu lluna de nit
adeu sol de migdia
adeu a tots els estels
qui me fereu companyia.

Adeu als que heu escoltat
la meva veu per amiga
jo he cantat en nom vostro
la vostra veu es la mia.

Aquest anhel exalta el moviment
adelerat del cor. La vora
secreta esbalaeix. Della els penya-segats,
que hi ha? Nomes el buit? Si m'hi llancava...

Atura el vol, eixampla't, Orio,
crea mes nit; que pugui perdre's
en ella aquesta vida que s'ha fet
tot d'una en mi.
Dret en el vent, no precipitis, dia,
la llum, deixa'm encara estar
no sabent res, mirar les inquietes
palmeres, mirar, cega, el vent, el clar
d'aquesta nit amb foc i pes d'estrelles
girant dins meu.
Ventura certa,
d'un plor d'infant salvat a la ribera
del temps, com entre joncs, Moises en el cistell.

No s'ha mort el desig,
el desig que jo sent per tu.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig es aqui,
no s'acabara aixi.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig es mes fort,
fa tot sol el seu cami.

Per mes que em lamenti, si el meu desig
ni sent ni veu ni espera,
per mes que m'allunyi si el meu desig
surt de mi cridant-te.

No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig es aqui
com el sol surt al mati.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig es tossut,
va trenant el seu cami.

Per mes que em lamenti, si el meu desig
ni sent ni veu ni espera,
per mes que m'allunyi si el meu desig
surt de mi cridant-te

No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig es aqui,
no s'acabara aixi.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig es mes fort,
fa tot sol el seu cami.

Al mirador del castell,
Blancaflor esta asseguda.
Amb una pinteta d'or
sos cabeis pentina i nua.
Gira els uis devers el cel,
no veu estrella ninguna.
Els gira devers la mar,
i veu traspuntar a lluna.
Les veles veu arribar
d'una nau qui n'es venguda.
Mira devers el cami
i veu molta gent que hi puja.
Veu venir un cavaller
qui va a cavall d'una mula.
Sella i brilla ne son d'or
i tambe les ferredures.
Un gran acompanyament
el senyor darrere duia,
i, de tant lluny com la veu,
el cavaller la saluda.
-Cavaller, bon cavaller,
si veniu de part de Franca
haureu vist el meu senyor,
que Deu guardi de desgracia.
-L'he vist i l'he conegut
i amb ell tenc grossa amistanca.
Som dinat, ans de venir,
moltes voltes a sa taula.
Ara ja deu ser casat:
el Rei li dona una infanta.
-Benhaja ell qui la manten!
Malhaja qui la hi ha dada!
Fa set anys que jo l'esper,
com a dona ben casada.
Set altres l'esperare
com una viudeta honrada.
Si dins aquest temps no ve,
sere monja consagrada.
Me tancare en el convent,
el convent de Santa Clara.
-Senyora, jo fos de vos,
no voldria estar tancada.
Pot venir vostron marit
a l'hora mes impensada.
Que farieu, dama, vos,
si davant el vesseu ara?
-Faria els rosers florir
i les poncelles badar-se.
Senyora, ido, ja poreu,
que davant el teniu ara.
Se daren tant fort abrac que d'alegria ploraven.
Se giren enca i enlla;
els rosers aponcellaven.

Per altres se de tu, i molt poques vegades
cau aquell tel que tot ho fa confus.
On ets? On ets? Per que no em truques?
Voldria veure't i parlar amb tu.

T'envio missatges per ones invisibles,
per camins sonors que tu nomes entens.
Aquestes paraules tambe van insegures
dins una ampolla de naufrag, a merce dels corrents.

T'has oblidat de mi potser per sempre
i crec que aixi de mi tambe m'oblido.
No em facis mal, torna'm aquella imatge;
es l'unica que jo de mi estimo.

Per quins camins entossudits t'allunyes
pobres motius per als penediments...
Si tu volguessis em trobaries
on em deixares, amic, fa tant de temps...

Com un mirall que no miren
i un cami que no va enlloc;
com un mirall que no miren
i com una casa buida
que s'enfonsa a poc a poc.

Molts dies sense alegria,
tantes llunes sense amor...
Molts dies sense alegria...,
a estones no alenaria
si no tengues ses cancons

No se si penso en tu
o si em mullen les ones d'un mar trist,
que ja no conec el teu silenci
ni tinc els ulls d'infant per a mirar
les petites estrelles.

Em fa pena pensar que no era un joc
el que poguessim estimar-nos
i que el que ara jo escric
poden llegir-ho uns ulls
travessats de tenebra,
enlla del teu plor i del meu plor.

No se si ens han vencut
o si l'estel es nostre
i el combat per un amor futur
i els plecs d'aquest silenci, una bandera.

Ara cerco paraules d'amor i comiat,
i tothom pot saber-les,
pero sera un secret i de mati,
per a tornar a estimar-nos,
si se m'esqueixa de la vida un cant.

Com un drac ferit,
com un illot petit ballant sobre la mar,
es una gorgona, la germana d'Alexandre El Gran,
que gemega amb un crit que mou tempestes.

Amara terres amb deliri
i no amaina fins que totes no son lliures.
Amara terres amb deliri,
prop de Creta.

Digues-me vida, que fer
de les meves mans, dels bracos,
del silenci dels meus passos
que envaeix com un perfum?

De musica em tornare
no fos que, estrenyent-me els bracos
teus, vida, em fessin malbe;
em tornare pols de llum.

Quan el teu cos obri el seu pit
i em deixi caminar per les estances,
s'obriran les finestres del teu camp
i veure el blat groc crescut
de les teves velles esperances.

Quan els teus ulls s'obrin per a mi
i deixin travessar el seu color
d'aire pur sobre el mar
de llagrimes salades.

Quan sigui festa dintre teu
i obris el portal a la ventada,
deixa'm cantar-te una canco
i ser la primera convidada.

Quan tot el teu cos deixi de ser
un mon tancat amb clau
al que no hi tenc entrada,
llavors naixeran clarors
i jardins que mostren el cel
amb boires blanques.

Menteixo,
pero la meva veu no ment,
la meva veu neix
alli on del cos de l'anima
d'una persona
habita la paraula jo.
Aquesta veu que tot ho canta:
Qui m'estima, qui m'estima?
ADEU
El meu esguard es teu,
i el gest, en el moment precis
en que jo mato.
Jo se que visc,
estic sempre contenta o trista
segons les emocions.
DRAMA
I a la fi de cada acte
rento amb un drap de la cuina
les mans brutes de sang
de les cancons.

(Versio Lluis Llach)

En veure despuntar
el major lluminar
en la nit mes hermosa
els ocellets cantant
a festejar-lo van
en sa veu melindrosa.

A l'alba partiran
Mediterrania enlla
amb ales amoroses
els ocellets cantant
el seu consol duran
als infants orfes de Bosnia.

(Versio Maria del Mar Bonet)

Al veure despuntar
lo major lluminar
en la nit mes ditxosa,
els aucellets, cantant,
a festejar-lo van
amb sa veu melindrosa.

La garsa, griva i gaig
diuen: Ja ve lo maig.
Respon la cadernera:
Tot arbre reverdeix,
tota planta floreix
com si fos la primavera.

L'estiverola diu:
No es hivern ni es estiu,
sino que es primavera:
perque ha nat una flor
que pertot dona olor,
en el cel i la terra.

La comtessa esta asseguda,
viudeta igual,
la comtessa esta asseguda
al seu palau.
Se li presenta a la cambra,
valga'm Deu val!,
se li presenta a la cambra
el comte Arnau.

-A on teniu les vostres filles,
muller lleial?
A on teniu les vostres filles,
viudeta igual?
-A la cambra son que broden,
comte l'Arnau.
A la cambra son que broden
seda i estam.

-Deixeu-me'n endur una filla,
muller lleial;
que amb mi passara les penes
que estic passant.
-Aixi com les heu guanyades,
valga'm Deu val!,
tot sol com pugueu passeu-les.
comte l'Arnau.

-Que es aquest soroll que sento,
comte l'Arnau?
Que es aquest soroll que sento,
que sona espant?
-Es el cavall que m'espera,
muller lleial.
Es el cavall que m'espera
viudeta igual.

-Baixeu-li grana i civada,
comte l'Arnau,
baixeu-li grana i civada,
valga'm Deu val!
-No menja gra ni civada,
muller lleial.
Sino animes damnades,
si n'hi donau.

-Feu tancar aquella mina,
muller lleial;
feu tancar aquella mina,
viudeta igual;
que dona al convent de monges,
muller lleial;
que dona al convent de monges
de Sant Joan.

-Quina hora es que el gall ja canta,
muller lleial?
Quina hora es que el gall ja canta,
viudeta igual?
-Les dotze hores son tocades,
comte l'Arnau,
les dotze hores son tocades,
valga'm Deu val!

-Ara, per la despedida,
muller lleial,
ara, per la despedida,
dem-nos les mans.
-Massa me les cremarieu,
comte l'Arnau;
massa me les cremarieu,
valga'm Deu val!

Majoral, vell majoral
p'es gener va fer nevada
i p'es 'bril va pedregar:
hem tengut molt mala anyada.

Majoral, deixau-m'hi anar
a collir a sa llaurada;
jo no hi vaig p'es pareller
ni p'es parell ni s'arada,
jo hi vaig per un jornaler
que em te sa vida guanyada.

Majoral, vos no em pagau
ni un sou per sa diada,
jo treball per un jornaler,
no vull ser tan mal pagada.

Majoral, 'vui no heu pensat
a pagar-me sa feinada,
pero pensau-hi dema,
que si no passarem gana.

Majoral, vos sou ben l'amo
d'es canyar i de sa secada,
pero no ho sereu mai
de sa meva quarterada.

Majoral, vell majoral,
es joves han fuit de casa,
han anat cap a Ciutat,
sa terra ja no els agrada.

Mon cor estima un arbre! Mes vell que l'olivera,
mes poderos que el roure, mes verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Deu ungi d'aroma sa testa consagrada
i li dona per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l'aguila marina,
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
te pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'es ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra es dura, mes besa son ramatge
el cel qui l'enamora, i te el llamp i l'oratge
per gloria i per delit.

Oh! si: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta mes fort que les onades,
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa dure jo el teu record.
Lluitar constant i vencer, reinar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
oh vida! oh noble sort!

Amunt, anima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuras caure a tes plantes la mar del mon irada,
i tes cancons tranquil·les 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.

Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M'exaltare damunt els horitzons
i traure les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Reina d'aquestes hores, ara vens
tota brillant, armada.
Inutil desesper del vespre! L'alba
s'acosta ja amb l'espasa,
i l'ardor temerari que m'encen
allunya les estrelles.